domingo, 15 de diciembre de 2013

Verde que no es verde

Ese verde
que no es verde,
que es amarillo
y a veces azul.
Ese verde
que veo en mi ventana,
que no es verde,
es lejano.
Porque sólo
quiero verde
al alcance de mi mano,
sólo quiero amarillo, azul,
rosa o anaranjado
si puedo acariciarlos.
Sólo quiero vida y colores
si son ciertos,
no ilusiones
encerrada en este cuarto,
prisionera de mí misma,
cautiva de mi mente
que crea sueños,
que crea miedos.

                 Clara Liró (15.12.2013)


lunes, 4 de noviembre de 2013

Buidar I

Ets tu. Saps que ets tu i només tu. Tu t'endús els batecs que mouen lentament el meu cos  amb cada passa que utilitzes per allunyar-te de mi. Tu converteixes en titelles els meus sentiments i enredes els fils oblidant a què pertanyen. Tu m'empresones l'alè i em retens l'existència, sense mirar-me, sense mirar-te. Tu em fas sentir la vida i la mort. Tu m'adorms i em despertes. M'utilitzes i em remenes, i jo, xica, menuda -o ínfima, raquítica-, no em defenso ni ho intento.
Saps que ets tu.


                                  Clara Liró (04.11.2013)



domingo, 3 de noviembre de 2013

Capvespre de Tardor

I el núvol gris, gèlid, fúnebre s'alçava com una ona sobre barques velles, disposada a fer-les miques, engolir-les cap a la més profunda de les goles i despullar-les d'ànima i veles. De la mateixa manera semblava que aquell núvol s'enduria per davant el nostre món, vell i escàs d'ànima.
Era com una mà enorme apropant-se més i més; com la mà que tria la gallina per a fer el brou, fent-nos ombra, emboirant-nos els ulls. L'aire era espés i es negava a entrar als meus pulmons.
Al principi una petita franja roja separava la gran bèstia de les nostres muntanyes, de l'horitzó. Resistia, valenta, en un combat cos a cos. Brillava, i la seva força daurada es reflectia sobre els camps, abans marrons. Però fou efímer. A poc a poc,el núvol obscur i dens ofegà l'última esperança. Ja no lluïa res en els cims. Jo em vaig quedar immòbil, asseguda entre les vinyes des d'on havia contemplat l'últim combat.

Tot era cada vegada més fosc. Era el final de tot.


Alguns diuen que era una posta de sol de tardor.




                                                            Clara Liró (3.11.2013)


martes, 22 de octubre de 2013

Si el món fos teu i meu..



Somiem per un moment
com seria el món
si fos sols teu i meu...
Tots els petits llocs
als quals aniríem
agafant-nos de les mans...
Remaríem entre arbres
plens de follets,
gnoms i fades.
Volaríem sota roques
centenàries, mil·lenàries,
gèlides i càlides.
Escoltaríem riure el cabusset,
el mufló grimpar
i el talp cavar.
Admiraríem els salts del verderol,
la dansa de les llúdrigues al nadar
i el goig d'un cavall trotar.
Sentiríem sota els nostres peus -nus-
el cruixir de l'herba tendra.
Viuríem envoltats
de remors i flaires,
i a la nostra taula
només brillarien
les fruites més sucoses
i la més pura de les mels.
viatjaríem a lloms de balenes,
dormiríem amb coixins de flors
i espiaríem a qualsevol que fes l'amor.
Passaríem les nits en vetlla
i cantaríem sota el sol.
Seríem com l'aigua:
eterna, ràpida i serena.


                                            Clara Liró (22.10.2013)



domingo, 18 de agosto de 2013

La puça

La puça,
menuda, xica, esquifida.
La puça,
baldufa.

La puça jeu,
la puça escolta,
la puça dubte d'on es troba.
La puça no sap
si està en un punt tan alt
que només li queda
baixar rodolant.
Però la puça, potser,
enclotada en un cau
no pot fugir saltant.

La puça,
mínima, petita.
La puça,
s'angoixa.
La puça no sap
si s'adorm o es desperta.
La puça no sap
si segueix el vent correcte.
La puça,
raquítica.


                                                              Clara Liró (18.08.2013)


domingo, 14 de julio de 2013

Pel fet de viure

T'ofega,
t'estira,
t'empenta;
naufragues,
plores,
crides.
T'assassina la mort
pel fet de viure.


                              Clara Liró (18.10.2012)


martes, 7 de mayo de 2013

Només en la vida



Perquè només en la vida
resten l'odi i l'amor;
s'alimenta la por,
les rialles i el valor;
creixen els principis,
la moral i la raó;
tontegen delictes i passions.

Només en la vida
s'amaguen les mirades,
tant tendres com furioses.
I per aquestes mirades,
per les guspires daurades
que envolten els meus dits
només al contemplar-les,
per això
ballen les meves mans
i la meva ment
per dedicar-te
unes paraules.

                                                                  A un amic i suport,
                                                                                                Roger.


                                                                           Clara Liró (7.5.2013)



lunes, 6 de mayo de 2013

L'edifici dels llibres


Aquí estic,
envoltada de llibres
i fustes treballades.
Tot el que hi ha
dins els teus encanteris
és glòria, és bellesa,
són records d'unes mans
que van somiar
una màgia que podien crear.
Olor a vernís
i soroll a gent callada.
La remor d'un llapis
fent-li l'amor
a un paper que ningú veu.
Els lloms dels llibres
m'observen,
i no sé si em demanen
que desfili i m'entretingui
entre els seus ronyosos fulls,
o me'n volen allunyar
per tacar en el silenci els secrets.
A vegades, -poques-,
penso que no em diuen res.
                   

                                             Clara Liró (6.5.2013)


jueves, 25 de abril de 2013

Poema XI (cor accelerat i cremat)



Xucla l'arena l'aigua de mar
com xucla el meu cap, esbravat,
tot el que el meu cor vol expulsar.

Amb la boca closa
i els ulls emmurallats,
Empresono aquí dins
les flames del desconeixement.
Desconec, vocatives ganes de plorar,
com ordenar pensaments i sentiments;
ignoro què és real dins el meu cos
i què són jocs i rialles per a la meva ment,
borratxa de la manca d'oxigen.

Tot crema, flameja, enverina.
Tot és fosc i pols.
Però tot i així,
hi ha un rajolí de llum
que desfila per algun lloc
dins tot aquest terrabastall.


I tot i ser evident
que m'aferro a l'esperança,
la negror m'ofega.

     Clara Liró   25.4.2013



miércoles, 27 de marzo de 2013

Explotar


Una explosió.
Hi ha vegades en que tot s'acumula, les coses bones i les dolentes. Les guardes dins teu, dins el pit, i es van fent grans, i li roben el lloc als pulmons.
I barreges tot allò bo, tot allò dolent, i no saps diferenciar entre una cosa i l'altra.
I creix, i continua creixent.
I tu et fas petit.
I notes que al obrir la boca per inspirar l'aire que et dóna la vida, tot aquest barull de sentiments, d'emocions, s'ha fet tan gran que no hi cap dins teu, i lluita per sortir, de tal manera que no deixa entrar l'aire nou.
I saps, saps que explotarà. I necessites que exploti, així que creus que ha de ser així.
Necessites que tot aquest cúmul de desitjos, frustracions, somnis, riures, penciments, tot, exploti en un gran plor. Un plor que et cremi la veu. Un plor que ningú escolti però se senti arreu del món. Un plor que ajudi a escapar tot el que guardes dins teu, tot el que guardes sense voler guardar.
Però per molt que ho necessitis, no t'atreveixes.
I esperes l'explosió.
I intentes encendre la metxa que ho cremi tot de cop.
I et descobreixes a tu mateix amb un got a la mà apagant la peita espurna.
Així que només et queda esperar a que un dia exploti tot, però tot sol.





                                                                                                                             Clara Liró

martes, 5 de marzo de 2013

La floreta


Hi havia una floreta, petita, molt petita, i ningú mai la veia. Però tenia un somni, gran, molt gran: volia tocar una estrella. Tan petita era que quan parlava les altres flors no la sentien, i quan cridava, semblava una formiga fregant-se les antenes. Sola, envoltada sempre d’herbotes i escarabats, alçava la vista al cel, però el que per a nosaltres és infinit i profund, per a ella era una taqueta blava en el seu sostre de fulles. El dia era avorrit, només de tant en tant una marieta passava a prop seu i li feia pessigolles, però la nit l’enamorava: en aquella taca sobre seu hi viva una estrella. Només una podia veure la floreta. Un puntet que brillava, i brillava només per a ella. La floreta volia créixer més amunt, més enllà que les altres germanes seves, mirar l’estrella i somriure, somriure perquè veiés que ella l’havia vetllat tot aquest temps, i que l’estimava.
Però l’estrelleta ho sabia, sabia que la mirava i l’observava, i l’estrelleta l’estimava. Però era petita, molt petita, i la seva veu mai arribaria a la floreta.


miércoles, 13 de febrero de 2013

La noia dels peixos


Dos peixets de colors, un de taronja, l’altre groc. Neden, neden, remenen el fons d’aquell castell de cristall del que no poden escapar. I penso, i penso jo: i si poguessin volar els meus peixets de colors? Amunt, amunt, ben lluny.  Batre les aletes i voleiar per sobre tots aquells caparrons de persones ínfimes, ínfimes i efímeres, mentre que la grandiositat dels meus peixets volant seria eterna. I anirien a la Índia, a Malawi, a l’illa de Nauru i la de Wrangel, i als camps de Lousiana, veurien la neu que gela els cims dels Andes i travessarien les boires d’Escòcia!
I un dia tornarien, quan jo ja fos gran, i em donarien les gràcies per haver-los deixat marxar.


Il·lustració: Adrià Giménez ( http://adria-gb.blogspot.com.es/ )

(Regal per a un germà genial, 2013)

lunes, 4 de febrero de 2013

El vell


Qui va ser aquell home, ara tèrbol, clafit de pensaments feixucs i boirosos? Qui va ser aquell senyor? Ara clos, ara sol… Envoltat d’un no res que l’ofega, empaitat per un neguit que no existeix. Què van veure els seus ulls, reclosos ara en un miratge de la realitat emmarcat per la fusta obscura d’una finestra? Les seves mans, marcades per talls, arrugues, pel temps, adés varen ser fortes, fermes, rígides; suara no aguanten el pes d’un got de conyac que l’ajudi a allunyar-se del món.
Qui va ser aquell home? Ni ell se’n recorda.


Ilustració: Adrià Giménez ( http://adria-gb.blogspot.com.es/ )
 
         (Regal per a un germà genial, 2013)

sábado, 12 de enero de 2013

Al tren


Al tren Cada matí abans de ser persona els peus m’adrecen dins un vagó i allà cerco algun lloc on seure i descansar l’hora sencera que resta de trajecte, un lloc estratègicament col•locat per tal que no s’hi assegui ningú al voltant, que la finestra no tingués esquerdes, el seient fos ferm, el terra net i miraculosament sense patró. I allà procuro oblidar l’existència d’altres animetes enclaustrades al vagó sense saber perquè hi són ni voler-ho pas saber; m’esforço en ignorar que dins aquella caixa amb rodes no sóc ningú, car la resta fan com jo i no gosen mirar als ulls. Al tren ningú existeix, som tots un somni imaginant com viure.




Il·lustracions: Adrià Giménez (http://adria-gb.blogspot.com.es/)

   (Regal per a un germà genial, 2013)