lunes, 2 de enero de 2012

Al meu petit


Ja sabia que no hi eres... T'havia vist marxar, patir el comiat... Però l'endemà al matí, quan vaig anar a acaronar aquell caparró tan boig, el meu cor es va encongir al notar la teva pell freda i el teu cos rígid on tu, sense opció, l'havies abandonat.
I ara miro al meu voltant, i tu no hi ets... I la meva mirada fuig cercant algun racó on tu mai hi hagis estat per no ofegar-me en records que em fassin plorar.
Em fan mal les costelles quan s'expandeixen al respirar i em tremolen les mans quan et vull abraçar... El meu pèl-roig se n'ha anat, i no m'ha donat temps ni d'escorcollar el meu cor i extreure'n l'essència dels seus petons i poder-los clavar a la meva pell per a no oblidar el seu tacte. Com hom pot comprendre l'absència extremadament sobtada d'allò que et feia somriure cada dia al despertar i arribar a la llar amb il·lusions ballant pel cap? Potser algú troba la força, jo l'he perduda tota...
No hi ha paraules de consol, tot plany s'esvaeix, el dol es torna intens... Acariciar el silenci, escoltar els batecs de somnis inexistents, i jo, a cada instant més petita davant la immensitat de la teva inexistència, decaic esmicolant-se el meu pensament i la meva raó.
Com acomiadar-me d'algú que mai permetré allunyar-se de mi... Com fer-ho per continuar vivint amb el que era normalitat... Potser la vida no s'acaba aquí, però sí la que em feia ser qui era, ans ja no hi ets, i sense tu no hi ha flor que tingui olor ni pètal amb color.
Al meu petit.