miércoles, 27 de marzo de 2013

Explotar


Una explosió.
Hi ha vegades en que tot s'acumula, les coses bones i les dolentes. Les guardes dins teu, dins el pit, i es van fent grans, i li roben el lloc als pulmons.
I barreges tot allò bo, tot allò dolent, i no saps diferenciar entre una cosa i l'altra.
I creix, i continua creixent.
I tu et fas petit.
I notes que al obrir la boca per inspirar l'aire que et dóna la vida, tot aquest barull de sentiments, d'emocions, s'ha fet tan gran que no hi cap dins teu, i lluita per sortir, de tal manera que no deixa entrar l'aire nou.
I saps, saps que explotarà. I necessites que exploti, així que creus que ha de ser així.
Necessites que tot aquest cúmul de desitjos, frustracions, somnis, riures, penciments, tot, exploti en un gran plor. Un plor que et cremi la veu. Un plor que ningú escolti però se senti arreu del món. Un plor que ajudi a escapar tot el que guardes dins teu, tot el que guardes sense voler guardar.
Però per molt que ho necessitis, no t'atreveixes.
I esperes l'explosió.
I intentes encendre la metxa que ho cremi tot de cop.
I et descobreixes a tu mateix amb un got a la mà apagant la peita espurna.
Així que només et queda esperar a que un dia exploti tot, però tot sol.





                                                                                                                             Clara Liró

martes, 5 de marzo de 2013

La floreta


Hi havia una floreta, petita, molt petita, i ningú mai la veia. Però tenia un somni, gran, molt gran: volia tocar una estrella. Tan petita era que quan parlava les altres flors no la sentien, i quan cridava, semblava una formiga fregant-se les antenes. Sola, envoltada sempre d’herbotes i escarabats, alçava la vista al cel, però el que per a nosaltres és infinit i profund, per a ella era una taqueta blava en el seu sostre de fulles. El dia era avorrit, només de tant en tant una marieta passava a prop seu i li feia pessigolles, però la nit l’enamorava: en aquella taca sobre seu hi viva una estrella. Només una podia veure la floreta. Un puntet que brillava, i brillava només per a ella. La floreta volia créixer més amunt, més enllà que les altres germanes seves, mirar l’estrella i somriure, somriure perquè veiés que ella l’havia vetllat tot aquest temps, i que l’estimava.
Però l’estrelleta ho sabia, sabia que la mirava i l’observava, i l’estrelleta l’estimava. Però era petita, molt petita, i la seva veu mai arribaria a la floreta.