viernes, 30 de diciembre de 2011

If this world were mine...


If this world were mine... Little things would be too much big to live in my world... And I would travel around the universe looking for a small piece of love, a tiny bag of sadness, some sounds about darkness and silences about our own light. And when I would found them, I wouldn't know if bring them to you or keep them inside me and, by this way, get to retain the most important thing in my life which permet me breath. And while I would been searching the small scattered dreams around the emptiness, my world maybe will be burning or falling in the fear, maybe all the people will be dancing and helding the absence of concerns.
If this world were mine I would leave it alone, in peace, far, quiet, alone again... If it were mine, none would exist, neither me. Why? Simply because we can't be happy without all what we want, and we want to much things... Love, wealth, friends, health, no death, more life, big houses, two homes... An unhappy life doesn't deserve living.
A small piece of love inside our heart... Too small sometimes... Too real or too shy. Do you really think this exist? Me too. Maybe this is the reason of our life, maybe for this we aren't dead yet. Maybe it's because this world is not mine...
So, dream and live now.


domingo, 25 de diciembre de 2011

La meitat del meu cor, Trastu



Sense tu, sense tu que em rebies cada matí, sense tu que t'alegraves al veure'm, que m'escalfaves els peus a l'hivern deixant que els possés sota la teva panxolina, que recolzaves el cap sobre el meu front quan em trobava malament, que cridaves sense motiu, espantant-nos quan estàvem al menjador o als pobres avis de la plaça... Sense tu que em llepaves mans i galtes, i no et rendies mai per molt que jo t'apartes, que aconseguies que tothom t'estimés el primer dia, que marxaves corrents i al poc tornaves perquè no sabies estar sense nosaltres... Sense tu mirant-nos de reüll fet una bola sobre el sofà, pidolat menjar només seure a taula, rascant la porta de l'habitació si ens llevem massa tard perquè ens trobes a faltar... Que t'amagaves a qualsevol racó de la casa si senties crits, que somicaves rere nostre quan et renyàvem fins que, sense poder aguantar més, et perdonàvem i et fèiem totes les moixaines que ens demanaves... Sense els teus saltirons a l'hora de caminar, la teva cua donant cops arreu... Qui ratllarà la porta del cotxe demanant entrar? Qui intentarà colar-se entre les meves cames al baixar per les escales?

El meu Trastu... El nostre Trastu... De casa i de tothom... Petit, dolç, boig i sempre pendent de tothom...


lunes, 19 de diciembre de 2011

Rosella, es deia

Rosella, es deia. Qualsevol paraula, qualsevol mirada, feia tremolar la seva integritat com una brisa dolça escampa els pètals d'aquella flor roja en mig d'un camp de blat. Rosella, recordo. Petita i delicada, alçant-se ferma sobre mentides apropiades com una tija verda cuirassada amb rosada de matinada. Tots en treien d'ella el que necessitaven... Somriures melosos, carícies, mirades innocents... I un cop tingudes, tot seguit menyspreades i oblidades, com qui trenca amb els dits el cos d'aquella floreta roja i obrint-se pas entre el blat, marxa cap a casa amb un ram de mil colors sense adonar-se que la bellesa d'aquell miratge no sobreviurà en un un pot de cristall, per molt cristal·lina que en sigui l'aigua, i que aquells somriures i carícies, descansaran sobre el mantell fins que algú considerat ho espolsi tot per a tornar a començar.
Rosella, es deia.


                                           Clara Liró.


domingo, 18 de diciembre de 2011

Carta I - Alegria

Apreciat Miquel,
Fa molt temps que ets lluny, que vas marxar a descobrir una nova vida, tant temps que ja ni recordo la data. Però tot i així jo encara recordo com n'eres d'alt, i l'orgull que em va omplir el dia que vaig créixer tant, però tant, que et vaig arribar a l'alçada del melic... Com somreies davant la meva felicitat!
Però saps per les cartes que t'he enviat tot aquest temps que aquella felicitat es va esvair... No va existir durant molt de temps... Ja des d'abans que marxessis em costava trobar motius per somriure.
Feia dies que no em decidia agafar un bolígraf i dedicar-te unes paraules, però es que ara tinc un bon motiu... El goig m'omple!
Surto de casa amb la intenció d'arribar a qualsevol lloc, de deixar-me perdre pel món que m'envolta i enlluernar-me per l'esplendor d'una nova albada. Surto de casa amb el desig al cor de poder veure néixer un nou dia, de poder sentir la brisa fresca que es cola entre els arbres i em xiuxiueja a cau d'orella la remor de l'essència de la vida.
Hi ha vegades que tanco els ulls gaudint de la senzillesa d'un sentiment tan pur com és el de notar en el més profund del teu ésser que realment existeixes, simplement que existeixes i respires amb tanta naturalitat com una mare estima al fill. I és que a vegades ens oblidem de que existim i respirem! Potser això és el que em va passar a mi... Però la veritat, ja gairebé no en recordo la sensació.
I al final del dia, somric. Somric davant una amistat que em va estrènyer la mà amb una calidesa i confiança que no sabia que existien, una amistat com la teva; somric a una mare, una àvia i a un germà que m'estimen més del que jo mai podré descobrir. Jec al llit i deixant els llençols a un costat, miro el sostre esperant que em visiti la son recordant a cada instant que val la pena gaudir... Gaudir de nits estelades; d'aquella joguina amagada dins d'una capsa que ningú coneix i que cada vegada que l'obres s'encenen els teus ulls joiosos; del record dels llavis de l'àvia besant-te la galta abans d'entrar a escola; de les ximpleries que t'aguantava i t'aguanta la mare; d'una cirera roja, de la tebior de dins del llit i de les olors d'un prat humit; d'escoltar una tempesta acostant-se de bon matí mentre tu, amb el cafè entre les mans, et treus la son amb un badall...
La setmana passada vam anar d'excursió tota la colla, allà a l'Agulla, i vam arribar a la font. Vam dinar tots junts, cadascú va portar alguna cosa (la mare va fer flors de carbassó arrebossades.. com les trobava a faltar! I la mare de la Sònia crema de meló! Quin dinar tan deliciós...). Després vam jeure prop d'aquell rierol que flueix de la font, aquell rierol que si el mires sol és tan ensopit... Però, i quan el contemples dins del seu context? Envoltat de floretes grogues i liles, obrint-se lloc entre esbarzers endimoniats, és tant purificador! El recordes? Doncs bé, allà estirats, paint el dinar, vam fer el que moltes vegades fa un grup de joves innocents i avorrits: observàvem els núvols, buscant formes, buscant maneres d'evadir-nos del món. I allà vaig veure una diferència entre mi i els meus amics... On jo veia un majestuós fènix ells només veien un trist ocellot qualsevol; on jo veia un drac d'ales roges, ells un gos maldestre badallant; on els meus ulls contemplaven un gran brau segrestant la bella Europa, els seus amb prou feines divisaven la silueta d'un conill de granja; fins i tot on jo veia un bolet, ells només podien arribar a imaginar que eren uns núvols mal col·locats pel vent. Va ser una sensació estranya, no sabia què pensar en un primer moment. Però en baixar de l'Agulla, vaig mirar detingudament les seves cares, els seus somriures, vaig escoltar el ressò dels seus riures. Va ser una sensació estranya saber de cop i volta que se m'ha donat l'oportunitat de gaudir de coses que altres no saben ni que existeixen... Quina gran sort! Quina sort viure, viure envoltada d'aquesta lluentor que em mostra la vida tal com és: un conjunt d'emocions, respiracions i dies, que si els deixes fluir amb tranquil·litat encaixen per si sols.
Sóc feliç, Miquel, sóc feliç. Sóc feliç fins al punt que alguns vespres m'ensopeixo només de pensar en la possibilitat que aquesta satisfacció amb mi i el que m'envolta sigui passatgera, invisible d'aquí a un temps, un record borrós d'aquí uns anys. Sóc tan feliç que la por m'envaeix cada vegada que aquests vespres es fan eterns fins al punt de no dormir fins l'albada... Però la llum de l'alba sempre em fa tornar en si, escampar les ombres al meu cap i m’oblido de les males idees per un temps.
Tant de bo alguna vegada et sentis com jo ara mateix, tant de bo alguna vegada ja t'hi hagis sentit.
I gràcies. Gràcies per tot, per llegir les meves cartes, per contestar-les, per fer-me saber que sempre hi ha algú disposat a intentar entendre el
que passa per aquest cap tronat, per intentar consolar-me i animar-me. Gràcies per ser part de la meva vida i no voler deixar de ser-ho.
T'estimo molt, Miquel.
Ens veiem d'aquí a uns anys, com sempre!


                                                                           Clara Liró





lunes, 12 de diciembre de 2011

Al meu petit Trastu

La teva mirada, el teu somriure de bon matí rebent-me només sortir de l'habitació, el teu lladruc, les teves passes alegres que es confonen amb petits saltirons que tracen el teu camí...
No et tornaré a demanar que no em tornis a llepar, no et tornaré a apartar quan no em deixis lloc al sofà, ni se'm passarà pel cap deixar-te escapar un dia d'hivern que jo vulgui estar al teu costat i tu prefereixis anar amb l'Adrià... Tot això s'ha acabat.
T'estimo, petit.








jueves, 8 de diciembre de 2011

Poema V

 
Hoy del cielo cae llovizna,
hoy la tierra se requiebra.
Hoy las flores se marchitan
y la brisa ya se aleja.
Hoy el herrerillo enmudeció,
y junto con su dulce canto
el largo riachuelo encantado,
lleno de hadas y mil aguas, cesó.

Mañana... Mañana y no hoy
una nueva luz brillará en el mar.
Mañana el jilguero volverá a su hogar,
las aguas del río en su caudal trotarán.
Mañana el tiempo seguirá su destino
y el céfiro de poniente hablará entre los árboles,
la magnificencia de susurros y colores
no se esconderá entre los valles.

Y es que el mañana nunca muere...
Y es que el ayer se suicidó;
y yo resto aquí, sin solución,
ahogándome en el hoy.

                      Clara Liró (2010).

miércoles, 7 de diciembre de 2011

Cuando sabía que me querías

Me siento tan bien al recordar
cuando cada noche era yo
quien recogía tus besos perdidos,
cuando me dejabas jugar
a esos juegos prohibidos.

Me siento tan bien al recordar
cuando tu olor se mezclaba
con la perfección;
cuando podía acariciar
con la yema de los dedos
todos tus preciados sueños.

Recuerdo cuando no podía estar
en ningún otro lugar
que no fuera a tu lado,
cuando pensaba que era vicio
tanto desear estar contigo.

Cuando me decías que me querías,
cuando sabía que me querías.


                         Clara Liró (2009).

Poema IV

Si fóssiu vosté,
titelleta meva,
un conte per a nenes.

Si fóssiu vosté,
alegra cantarella,
un somriure de donzelles.

Si fóssiu ara
El que éreu un dia
no dubtaria en donar-vos la vida.

                      Clara Liró (2009).

martes, 6 de diciembre de 2011

Poema III

Tanco els ulls
fugint desesperadament
del teu pensament
que m'envaeix l'alè
i em nega l'aire.

Angúnia, rencor...
No em queda res més.
No sé viure, ho vaig oblidar,
i ho intento dia a dia
ofegant-me en aquest mar.

Morta, doncs no em queda record
on no hi siguis present;
no dic paraula ni faig moviment
sense pensar en tu
sigui amb neguit o ràbia.

Fugir de mi mateixa.

          A tu.

                   Clara Liró (desembre 2011).

lunes, 5 de diciembre de 2011

Poema II

Com el roig de les cireres,
com les olors d'un prat humit,
com els núvols que moldegen
els meus somnis de cada nit.

Com la fresca sobre l'herba
i la tebior de dins del llit,
com les primeres cançonetes
que em cantaven per dormir.

Com la remor d'una tempesta
quan s'alça un nou matí,
com la molsa d'una pedra
que amaga el seu destí.

Com totes aquestes coses
que importen en un jorn,
tu regnes sobre totes
omplint el meu record.

                Al meu germà.

                               Clara Liró (maig 2011).

Poema I

Paraules vives endinsades al cor,
ports de diumenge plens de remor,
nits estalades on no hi ha claror,
ulls de canalla cercant l'horitzó,
ninots d'infantesa amagats a l'habitació;
al sortir de l'escola, de l'àvia aquell petó.

Gent del carrer que val la pena recordar,
aquell riure d'un amic que mai oblidaràs,
un intens blau turquesa al fons del mar,
i aquells dits acariciant-te la mà.

Ximpleries, bajanades, bestieses.
Senzillesa de la vida,
d'un somriure no forçat,
que t'ajuda i et demostra
que val la pena disfrutar.
                   A un amic.


                                     Clara Liró (maig 2011).

Tendresa necròfila

El mestral i el llevant
xoquen al seu pas
i xiulen tot alçant
fulles mortes d'entretemps.

Mireu l'amor entre vent i fulla,
passió que eleva l'estimada
per sobre l'horitzó,
tenyint de groc i tardor
la llum d'un bell record.

La gira, la tomba, l'empeny,
l'atura, hi juga i acarona.
Besen els aires amb tendresa necròfila
les restes que un roure deprecià.

Fa amb la delicada fulla
el que vol, l'enamorat.
Pot alçar-la fins al cim més elevat
o ofegar-la en el mar.
Quin caprici aquest de viure...

I cau, cau.

                 A la tardor.

                                     
                               Clara Liró (novembre 2011).