jueves, 8 de noviembre de 2012

Menuda

Jo em voldria fer petita,
xica, menuda...
Petita.
Jo voldria que mes mans
fóssim com llavors
i el cap un cigronet.
No més alta que un dit teu.

I la Clara, transformada,
correria buscant entre arrels terroses,
i enfonsant-se sota el sòl del bosc
trobaria el seu cos gèlid,
l'imaginaria càlid
i aprofitaria la seva nova mida
per amagar-se entre el pèl rogenc,
i allà dormiria
fins despertar-se d'aquell somni.

Jo em voldria fer petita
per abraçar-lo un cop més
enfonsant-me en el seu cos
i besar-lo. Només besar-lo.

                       Clara Liró (6.11.2012)


martes, 30 de octubre de 2012

Poema IX

Avui reia,
avui passejava,
avui pensava,
i a vegades callava.
Avui feia
un somni amb les mans.
Avui deformava
pètals d'infants.
Avui he nascut,
avui he mort.
Potser demà
renaixerà
el que avui s'allunya
i morirà
tot allò nou
a les vinoses del meu cap.

                      Clara Liró (30.10.2012)



lunes, 29 de octubre de 2012

Estimar-me...

Algun dia demostraré
que no és difícil estimar-me.

                                                      Clara Liró (29.10.2012)



martes, 23 de octubre de 2012

El meu ocell

El meu ocell es un canari
que sempra mira el calandari.

Tindra una novia
que blances ales te,
            o tambe,
que capes blances te.

I el meu ocell li cantara
una canso per enamorar

                  Clara Liró (1999).

-Primer poema que recorda haver fet la meva ment. L'ortografia també es fidel al document real.-



martes, 16 de octubre de 2012

Tal dia nasqué la bellesa

Xiula el vent,
fuig el fred
i la llum s'expressa.
Oh, màgica llum,
màgica perquè
sent sempre la mateixa
recorda mil moments:
daurada com una joia de l'àvia,
tan taronja com de l'Índia el cel,
envoltant d'atzur els núvols,
verda travessant els arbres,
roja com el coure d'espases gregues,
d'un lliri en roba el rosat,
i, a vegades, tan blanc com escuma de mar.

Tal dia nasqué la bellesa
i, potser, tal altre finirà.
Enamora't d'ella,
fes-li l'amor,
i a l'expirar
plora per ella,
per haver-la estimat,
i no ignorat.

                                          Clara Liró (16.10.2012)


viernes, 12 de octubre de 2012

Poema VIII

Ya no sé si soy
una ortiga en un rosal
o una rosa en un trigal,
sólo sé que estoy
donde no debería estar.

No sé si soy
una nube en el cielo azul
o puntito de luz en la oscuridad,
el grillo que te desvela en la noche
o el pájaro que te duerme con su cantar,
la risa que te hace temblar
o la sonrisa que tranquiliza tu pesar.

Pero me da igual,
puedo andar sin mirar,
mi mundo así está bien
aún que en el vuestro no lo esté.

                       Clara Liró (2008).


miércoles, 10 de octubre de 2012

L'Aneguet

Un aneguet groc,
sapastre, infant.
Una mare grossa,
bruna, noble.
Tot de germans,
grocs, iguals.

Hi una una fita:
crec que es diu felicitat
-potser tranquil·litat-.

Hi ha marcat un camí
però molts altres a escollir:
seguir la mare
a l'estany;
seguir un germà,
qui sap;
cercar drecera
saltant matolls;
i, fins i tot,
parar,
mirar el voltant.

                          Clara Liró (4.10.2012)


Feblesa

Feblesa, inseguretat.
Por.
Por de no haver-la
cuida't bé.
Por de no haver estat
al seu costat.
por d'haver-la
deixat sola,
i no poder-ho arreglar.

Tranquil·litat, saber
que m'havia estimat:
no serveix per a res,
car, què va pensar
els seus últims instants?

                            A una petita que em va deixar el cor destrossat quan va marxar.

                      Clara Liró  (4.10.2012)


martes, 9 de octubre de 2012

Dos-cents noranta-tres

Dos-cents noranta-tres dies sense tu.
Dies estranys, dies insípids.
Dies que em pregunto
on ens vam equivocar.

Gairebé tres-cents jorns
de només recordar:
moments, carícies, petons.
Només em queda recordar.

Mesos d'imaginar on ets,
com et sents,
com et sentiries si estessis amb mi.
Només em queda imaginar.

Fa dos-cents noranta-tres dies
vas marxar entre les meves mans,
i el teu últim alè
es va barrejar amb l'aire que jo respirà.

                            Al petit.

                                       Clara Liró (9.10.2012)



viernes, 21 de septiembre de 2012

Potser, si busques...


A vegades estem tan cansats
que nostre magí defall en el foscam
i s'ensorra a si mateix
sepultat per mil malsons.
A vegades, farts de tot,
reneguem del món 
i, enrabiats per la ignorància,
escopim, bagolem, odiem.
A vegades,  amb timidesa dissimulada
per una màscara d'acritud,
no som capaços d'acceptar
que no tenim motius per continuar.

Però si els busques
sempre tindràs motius per viure,
hi haurà raons per riure,
hom que et farà somriure.
Si busques molt bé
descobriràs que amb la vida
arriben tots els patiments,
però que només vivint
pots omplir-te del bon goig.

Potser, i només potser,
el problema és que, a vegades,
estàs tan cansat
que no tens forces per buscar.

                                     Clara Liró



jueves, 20 de septiembre de 2012

La vida d'un desig


Imaginar, somiar, esperar realitzar
un desig tèrbol dins la ment,
dins el cor, en els propis ulls.
Però un foc àlgid carbonitza lentament
cada sentiment oníric
emmagatzemat, millor dit, empresonat
dins l'espill fosc de la pròpia ànima.

Hom tendeix a creure

que són simpleses tot pensament,
i la flama mencionada
consumeix aquell anhel i tots els altres,
sense possibilitat de néixer
per la falsa convicció d'una impossible existència.

Mes l'existència d'aquest somni

ja té vida, ja és un fet.
Corre per la sang del creador 
i s'allibera en tota exhalació.

Un antull sens complir-se

ja transmet sensacions,
així es pot confirmar
el batec del seu cor,
puix tota reacció
prové d'una fidedigne causa
i no deixa marge d'opció
a qualsevol altra paraula.


                          Clara Liró






miércoles, 4 de abril de 2012

Per a na Gemma, el petit detall que fa gran la meva vida;



Tinc una amiga
que és com un bri d'herba
que creix entre les cendres d'un volcà
i dóna l'alegria necessària
al meu horitzó llunyà.

És la llar de la rosada
que ens visita, dolça, de matinada.
És la interminable cantarella
que fa florir totes les branques
i dóna fruits, dóna nèctar,
ambrosia tota a miques.

Tinc una amiga, un tresor,
un petit diamant en brut,
un ram d'espígols i clavells,
un estany d'aigua clara
que només a mi m'ensenya el fons.

Tinc una amiga, una vida,
i ella em té a mi.

A na Gemma.

                                             Clara Liró


martes, 6 de marzo de 2012

Sovint emprèn batalla...


Com el nervi d'un pètal
 tendre de primavera
es manté fràgil
l'existència del poeta
resseguint de dalt a abaix
l'essència de la bellesa
sense prendre com a objectiu
trobar-ne la puresa.

Com la ferma remor d'un rierol
flueix sempre el sentiment.
aleshores, l'ànima i la ment
el bategen amb paraules paganes
i n'extreuen l'ambrosia
que embafa el cor i entela l'aire.
Tanmateix, sovint emprèn batalla
quan la nomenclatura, eterna, falla.

Recorda, amic meu, que el poeta sempre viu
entre l'abisme i la flama.

         Carmina & Clara...

Petit poema compost per mi i na Carmina. Objectiu: donar vida a l'art i fer soportables les hores de filosofia!

domingo, 19 de febrero de 2012

Poema VII


Érase en el campo
un amanecer temprano
lleno de destellos:
confundiose con dorado.

Cerca del estanque
un sapo malhablado,
un pájaro cantando
y cáñamo doblado.

Al otro lado del prado
huye el ciervo coronado
de la muerte que lo acecha
y el futuro que se aleja.

Resuena muerte en el aire,
exhala sangre el aliento,
vive frío el silencio
y cae de inercia en el suelo.

Érase en el cielo
el anochecer pausado
que ahoga entre sus manos
recuerdos olvidados.

             Clara Liró


sábado, 18 de febrero de 2012

Poema VI


Como una milana
extiende sus alas,
yo acecho el andén;
feroz destino, relinchan sus ruedas,
cabalga en raíles: siempre le esperan.

Y yo, inocente, indefenso,
me atrevo a adentrarme
y a aferrarme en tu interior,
alejándome, como pequeña milana,
huyendo, como agua entre tus dedos,
de un pasado ingrato,
de un futuro incierto.

Sus rostros me observan,
ausentes, lejanos,
habitantes de un sueño,
centinelas de deseos:
llenos de pasiones, sentimientos,
y sin embargo, tan vacíos,
tan ajenos a la vida.

Trece grados, dirección a Marte,
correspondencia con mil lugares;
la parada se acerca,
y todavía me planteo
si hay motivos para bajarme.

               Clara Liró


lunes, 2 de enero de 2012

Al meu petit


Ja sabia que no hi eres... T'havia vist marxar, patir el comiat... Però l'endemà al matí, quan vaig anar a acaronar aquell caparró tan boig, el meu cor es va encongir al notar la teva pell freda i el teu cos rígid on tu, sense opció, l'havies abandonat.
I ara miro al meu voltant, i tu no hi ets... I la meva mirada fuig cercant algun racó on tu mai hi hagis estat per no ofegar-me en records que em fassin plorar.
Em fan mal les costelles quan s'expandeixen al respirar i em tremolen les mans quan et vull abraçar... El meu pèl-roig se n'ha anat, i no m'ha donat temps ni d'escorcollar el meu cor i extreure'n l'essència dels seus petons i poder-los clavar a la meva pell per a no oblidar el seu tacte. Com hom pot comprendre l'absència extremadament sobtada d'allò que et feia somriure cada dia al despertar i arribar a la llar amb il·lusions ballant pel cap? Potser algú troba la força, jo l'he perduda tota...
No hi ha paraules de consol, tot plany s'esvaeix, el dol es torna intens... Acariciar el silenci, escoltar els batecs de somnis inexistents, i jo, a cada instant més petita davant la immensitat de la teva inexistència, decaic esmicolant-se el meu pensament i la meva raó.
Com acomiadar-me d'algú que mai permetré allunyar-se de mi... Com fer-ho per continuar vivint amb el que era normalitat... Potser la vida no s'acaba aquí, però sí la que em feia ser qui era, ans ja no hi ets, i sense tu no hi ha flor que tingui olor ni pètal amb color.
Al meu petit.