Una explosió.
Hi ha vegades en que tot s'acumula, les coses bones i les dolentes. Les guardes dins teu, dins el pit, i es van fent grans, i li roben el lloc als pulmons.
I barreges tot allò bo, tot allò dolent, i no saps diferenciar entre una cosa i l'altra.
I creix, i continua creixent.
I tu et fas petit.
I notes que al obrir la boca per inspirar l'aire que et dóna la vida, tot aquest barull de sentiments, d'emocions, s'ha fet tan gran que no hi cap dins teu, i lluita per sortir, de tal manera que no deixa entrar l'aire nou.
I saps, saps que explotarà. I necessites que exploti, així que creus que ha de ser així.
Necessites que tot aquest cúmul de desitjos, frustracions, somnis, riures, penciments, tot, exploti en un gran plor. Un plor que et cremi la veu. Un plor que ningú escolti però se senti arreu del món. Un plor que ajudi a escapar tot el que guardes dins teu, tot el que guardes sense voler guardar.
Però per molt que ho necessitis, no t'atreveixes.
I esperes l'explosió.
I intentes encendre la metxa que ho cremi tot de cop.
I et descobreixes a tu mateix amb un got a la mà apagant la peita espurna.
Així que només et queda esperar a que un dia exploti tot, però tot sol.
Clara Liró
