La floreta

Hi havia una floreta, petita, molt petita, i ningú mai la veia. Però tenia un somni, gran, molt gran: volia tocar una estrella. Tan petita era que quan parlava les altres flors no la sentien, i quan cridava, semblava una formiga fregant-se les antenes. Sola, envoltada sempre d’herbotes i escarabats, alçava la vista al cel, però el que per a nosaltres és infinit i profund, per a ella era una taqueta blava en el seu sostre de fulles. El dia era avorrit, només de tant en tant una marieta passava a prop seu i li feia pessigolles, però la nit l’enamorava: en aquella taca sobre seu hi viva una estrella. Només una podia veure la floreta. Un puntet que brillava, i brillava només per a ella. La floreta volia créixer més amunt, més enllà que les altres germanes seves, mirar l’estrella i somriure, somriure perquè veiés que ella l’havia vetllat tot aquest temps, i que l’estimava.
Però l’estrelleta ho sabia, sabia que la mirava i l’observava, i l’estrelleta l’estimava. Però era petita, molt petita, i la seva veu mai arribaria a la floreta.