Xucla l'arena l'aigua de mar
com xucla el meu cap, esbravat,
tot el que el meu cor vol expulsar.
Amb la boca closa
i els ulls emmurallats,
Empresono aquí dins
les flames del desconeixement.
Desconec, vocatives ganes de plorar,
com ordenar pensaments i sentiments;
ignoro què és real dins el meu cos
i què són jocs i rialles per a la meva ment,
borratxa de la manca d'oxigen.
Tot crema, flameja, enverina.
Tot és fosc i pols.
Però tot i així,
hi ha un rajolí de llum
que desfila per algun lloc
dins tot aquest terrabastall.
I tot i ser evident
que m'aferro a l'esperança,
la negror m'ofega.
Clara Liró 25.4.2013
