Capvespre de Tardor

I el núvol gris, gèlid, fúnebre s'alçava com una ona sobre barques velles, disposada a fer-les miques, engolir-les cap a la més profunda de les goles i despullar-les d'ànima i veles. De la mateixa manera semblava que aquell núvol s'enduria per davant el nostre món, vell i escàs d'ànima.
Era com una mà enorme apropant-se més i més; com la mà que tria la gallina per a fer el brou, fent-nos ombra, emboirant-nos els ulls. L'aire era espés i es negava a entrar als meus pulmons.
Al principi una petita franja roja separava la gran bèstia de les nostres muntanyes, de l'horitzó. Resistia, valenta, en un combat cos a cos. Brillava, i la seva força daurada es reflectia sobre els camps, abans marrons. Però fou efímer. A poc a poc,el núvol obscur i dens ofegà l'última esperança. Ja no lluïa res en els cims. Jo em vaig quedar immòbil, asseguda entre les vinyes des d'on havia contemplat l'últim combat.

Tot era cada vegada més fosc. Era el final de tot.


Alguns diuen que era una posta de sol de tardor.




                                                            Clara Liró (3.11.2013)