Poema XI (cor accelerat i cremat)

Xucla l'arena l'aigua de mar
com xucla el meu cap, esbravat,
tot el que el meu cor vol expulsar.

Amb la boca closa
i els ulls emmurallats,
Empresono aquí dins
les flames del desconeixement.
Desconec, vocatives ganes de plorar,
com ordenar pensaments i sentiments;
ignoro què és real dins el meu cos
i què són jocs i rialles per a la meva ment,
borratxa de la manca d'oxigen.

Tot crema, flameja, enverina.
Tot és fosc i pols.
Però tot i així,
hi ha un rajolí de llum
que desfila per algun lloc
dins tot aquest terrabastall.


I tot i ser evident
que m'aferro a l'esperança,
la negror m'ofega.

     Clara Liró   25.4.2013

Explotar

Una explosió.
Hi ha vegades en que tot s'acumula, les coses bones i les dolentes. Les guardes dins teu, dins el pit, i es van fent grans, i li roben el lloc als pulmons.
I barreges tot allò bo, tot allò dolent, i no saps diferenciar entre una cosa i l'altra.
I creix, i continua creixent.
I tu et fas petit.
I notes que al obrir la boca per inspirar l'aire que et dóna la vida, tot aquest barull de sentiments, d'emocions, s'ha fet tan gran que no hi cap dins teu, i lluita per sortir, de tal manera que no deixa entrar l'aire nou.
I saps, saps que explotarà. I necessites que exploti, així que creus que ha de ser així.
Necessites que tot aquest cúmul de desitjos, frustracions, somnis, riures, penciments, tot, exploti en un gran plor. Un plor que et cremi la veu. Un plor que ningú escolti però se senti arreu del món. Un plor que ajudi a escapar tot el que guardes dins teu, tot el que guardes sense voler guardar.
Però per molt que ho necessitis, no t'atreveixes.
I esperes l'explosió.
I intentes encendre la metxa que ho cremi tot de cop.
I et descobreixes a tu mateix amb un got a la mà apagant la peita espurna.
Així que només et queda esperar a que un dia exploti tot, però tot sol.

                                                                                                                             Clara Liró

La floreta

Hi havia una floreta, petita, molt petita, i ningú mai la veia. Però tenia un somni, gran, molt gran: volia tocar una estrella. Tan petita era que quan parlava les altres flors no la sentien, i quan cridava, semblava una formiga fregant-se les antenes. Sola, envoltada sempre d’herbotes i escarabats, alçava la vista al cel, però el que per a nosaltres és infinit i profund, per a ella era una taqueta blava en el seu sostre de fulles. El dia era avorrit, només de tant en tant una marieta passava a prop seu i li feia pessigolles, però la nit l’enamorava: en aquella taca sobre seu hi viva una estrella. Només una podia veure la floreta. Un puntet que brillava, i brillava només per a ella. La floreta volia créixer més amunt, més enllà que les altres germanes seves, mirar l’estrella i somriure, somriure perquè veiés que ella l’havia vetllat tot aquest temps, i que l’estimava.
Però l’estrelleta ho sabia, sabia que la mirava i l’observava, i l’estrelleta l’estimava. Però era petita, molt petita, i la seva veu mai arribaria a la floreta.

La noia dels peixos

Dos peixets de colors, un de taronja, l’altre groc. Neden, neden, remenen el fons d’aquell castell de cristall del que no poden escapar. I penso, i penso jo: i si poguessin volar els meus peixets de colors? Amunt, amunt, ben lluny.  Batre les aletes i voleiar per sobre tots aquells caparrons de persones ínfimes, ínfimes i efímeres, mentre que la grandiositat dels meus peixets volant seria eterna. I anirien a la Índia, a Malawi, a l’illa de Nauru i la de Wrangel, i als camps de Lousiana, veurien la neu que gela els cims dels Andes i travessarien les boires d’Escòcia!
I un dia tornarien, quan jo ja fos gran, i em donarien les gràcies per haver-los deixat marxar.

Il·lustració: Adrià Giménez ( http://adria-gb.blogspot.com.es/ )

(Regal per a un germà genial, 2013)

El vell

Qui va ser aquell home, ara tèrbol, clafit de pensaments feixucs i boirosos? Qui va ser aquell senyor? Ara clos, ara sol… Envoltat d’un no res que l’ofega, empaitat per un neguit que no existeix. Què van veure els seus ulls, reclosos ara en un miratge de la realitat emmarcat per la fusta obscura d’una finestra? Les seves mans, marcades per talls, arrugues, pel temps, adés varen ser fortes, fermes, rígides; suara no aguanten el pes d’un got de conyac que l’ajudi a allunyar-se del món.
Qui va ser aquell home? Ni ell se’n recorda.

Ilustració: Adrià Giménez ( http://adria-gb.blogspot.com.es/ )
 

         (Regal per a un germà genial, 2013)

Al tren

Al tren Cada matí abans de ser persona els peus m’adrecen dins un vagó i allà cerco algun lloc on seure i descansar l’hora sencera que resta de trajecte, un lloc estratègicament col•locat per tal que no s’hi assegui ningú al voltant, que la finestra no tingués esquerdes, el seient fos ferm, el terra net i miraculosament sense patró. I allà procuro oblidar l’existència d’altres animetes enclaustrades al vagó sense saber perquè hi són ni voler-ho pas saber; m’esforço en ignorar que dins aquella caixa amb rodes no sóc ningú, car la resta fan com jo i no gosen mirar als ulls. Al tren ningú existeix, som tots un somni imaginant com viure.

Il·lustracions: Adrià Giménez (http://adria-gb.blogspot.com.es/)

   (Regal per a un germà genial, 2013)

Menuda

Jo em voldria fer petita,
xica, menuda...
Petita.
Jo voldria que mes mans
fóssim com llavors
i el cap un cigronet.
No més alta que un dit teu.

I la Clara, transformada,
correria buscant entre arrels terroses,
i enfonsant-se sota el sòl del bosc
trobaria el seu cos gèlid,
l'imaginaria càlid
i aprofitaria la seva nova mida
per amagar-se entre el pèl rogenc,
i allà dormiria
fins despertar-se d'aquell somni.

Jo em voldria fer petita
per abraçar-lo un cop més
enfonsant-me en el seu cos
i besar-lo. Només besar-lo.

                       Clara Liró (6.11.2012)