Per a na Gemma, el petit detall que fa gran la meva vida;

Tinc una amiga
que és com un bri d'herba
que creix entre les cendres d'un volcà
i dóna l'alegria necessària
al meu horitzó llunyà.

És la llar de la rosada
que ens visita, dolça, de matinada.
És la interminable cantarella
que fa florir totes les branques
i dóna fruits, dóna nèctar,
ambrosia tota a miques.

Tinc una amiga, un tresor,
un petit diamant en brut,
un ram d'espígols i clavells,
un estany d'aigua clara
que només a mi m'ensenya el fons.

Tinc una amiga, una vida,
i ella em té a mi.

A na Gemma.

                                             Clara Liró

Sovint emprèn batalla...

Com el nervi d'un pètal
 tendre de primavera
es manté fràgil
l'existència del poeta
resseguint de dalt a abaix
l'essència de la bellesa
sense prendre com a objectiu
trobar-ne la puresa.

Com la ferma remor d'un rierol
flueix sempre el sentiment.
aleshores, l'ànima i la ment
el bategen amb paraules paganes
i n'extreuen l'ambrosia
que embafa el cor i entela l'aire.
Tanmateix, sovint emprèn batalla
quan la nomenclatura, eterna, falla.

Recorda, amic meu, que el poeta sempre viu
entre l'abisme i la flama.

         Carmina & Clara...

Petit poema compost per mi i na Carmina. Objectiu: donar vida a l'art i fer soportables les hores de filosofia!

Poema VII

Érase en el campo
un amanecer temprano
lleno de destellos:
confundiose con dorado.

Cerca del estanque
un sapo malhablado,
un pájaro cantando
y cáñamo doblado.

Al otro lado del prado
huye el ciervo coronado
de la muerte que lo acecha
y el futuro que se aleja.

Resuena muerte en el aire,
exhala sangre el aliento,
vive frío el silencio
y cae de inercia en el suelo.

Érase en el cielo
el anochecer pausado
que ahoga entre sus manos
recuerdos olvidados.

             Clara Liró

Poema VI

Como una milana
extiende sus alas,
yo acecho el andén;
feroz destino, relinchan sus ruedas,
cabalga en raíles: siempre le esperan.

Y yo, inocente, indefenso,
me atrevo a adentrarme
y a aferrarme en tu interior,
alejándome, como pequeña milana,
huyendo, como agua entre tus dedos,
de un pasado ingrato,
de un futuro incierto.

Sus rostros me observan,
ausentes, lejanos,
habitantes de un sueño,
centinelas de deseos:
llenos de pasiones, sentimientos,
y sin embargo, tan vacíos,
tan ajenos a la vida.

Trece grados, dirección a Marte,
correspondencia con mil lugares;
la parada se acerca,
y todavía me planteo
si hay motivos para bajarme.

               Clara Liró

Al meu petit

Ja sabia que no hi eres... T'havia vist marxar, patir el comiat... Però l'endemà al matí, quan vaig anar a acaronar aquell caparró tan boig, el meu cor es va encongir al notar la teva pell freda i el teu cos rígid on tu, sense opció, l'havies abandonat.
I ara miro al meu voltant, i tu no hi ets... I la meva mirada fuig cercant algun racó on tu mai hi hagis estat per no ofegar-me en records que em fassin plorar.
Em fan mal les costelles quan s'expandeixen al respirar i em tremolen les mans quan et vull abraçar... El meu pèl-roig se n'ha anat, i no m'ha donat temps ni d'escorcollar el meu cor i extreure'n l'essència dels seus petons i poder-los clavar a la meva pell per a no oblidar el seu tacte. Com hom pot comprendre l'absència extremadament sobtada d'allò que et feia somriure cada dia al despertar i arribar a la llar amb il·lusions ballant pel cap? Potser algú troba la força, jo l'he perduda tota...
No hi ha paraules de consol, tot plany s'esvaeix, el dol es torna intens... Acariciar el silenci, escoltar els batecs de somnis inexistents, i jo, a cada instant més petita davant la immensitat de la teva inexistència, decaic esmicolant-se el meu pensament i la meva raó.
Com acomiadar-me d'algú que mai permetré allunyar-se de mi... Com fer-ho per continuar vivint amb el que era normalitat... Potser la vida no s'acaba aquí, però sí la que em feia ser qui era, ans ja no hi ets, i sense tu no hi ha flor que tingui olor ni pètal amb color.
Al meu petit.

If this world were mine...

If this world were mine... Little things would be too much big to live in my world... And I would travel around the universe looking for a small piece of love, a tiny bag of sadness, some sounds about darkness and silences about our own light. And when I would found them, I wouldn't know if bring them to you or keep them inside me and, by this way, get to retain the most important thing in my life which permet me breath. And while I would been searching the small scattered dreams around the emptiness, my world maybe will be burning or falling in the fear, maybe all the people will be dancing and helding the absence of concerns.
If this world were mine I would leave it alone, in peace, far, quiet, alone again... If it were mine, none would exist, neither me. Why? Simply because we can't be happy without all what we want, and we want to much things... Love, wealth, friends, health, no death, more life, big houses, two homes... An unhappy life doesn't deserve living.
A small piece of love inside our heart... Too small sometimes... Too real or too shy. Do you really think this exist? Me too. Maybe this is the reason of our life, maybe for this we aren't dead yet. Maybe it's because this world is not mine...
So, dream and live now.

La meitat del meu cor, Trastu

Sense tu, sense tu que em rebies cada matí, sense tu que t'alegraves al veure'm, que m'escalfaves els peus a l'hivern deixant que els possés sota la teva panxolina, que recolzaves el cap sobre el meu front quan em trobava malament, que cridaves sense motiu, espantant-nos quan estàvem al menjador o als pobres avis de la plaça... Sense tu que em llepaves mans i galtes, i no et rendies mai per molt que jo t'apartes, que aconseguies que tothom t'estimés el primer dia, que marxaves corrents i al poc tornaves perquè no sabies estar sense nosaltres... Sense tu mirant-nos de reüll fet una bola sobre el sofà, pidolat menjar només seure a taula, rascant la porta de l'habitació si ens llevem massa tard perquè ens trobes a faltar... Que t'amagaves a qualsevol racó de la casa si senties crits, que somicaves rere nostre quan et renyàvem fins que, sense poder aguantar més, et perdonàvem i et fèiem totes les moixaines que ens demanaves... Sense els teus saltirons a l'hora de caminar, la teva cua donant cops arreu... Qui ratllarà la porta del cotxe demanant entrar? Qui intentarà colar-se entre les meves cames al baixar per les escales?

El meu Trastu... El nostre Trastu... De casa i de tothom... Petit, dolç, boig i sempre pendent de tothom...