Com el nervi d'un pètal
tendre de primavera
es manté fràgil
l'existència del poeta
resseguint de dalt a abaix
l'essència de la bellesa
sense prendre com a objectiu
trobar-ne la puresa.
Com la ferma remor d'un rierol
flueix sempre el sentiment.
aleshores, l'ànima i la ment
el bategen amb paraules paganes
i n'extreuen l'ambrosia
que embafa el cor i entela l'aire.
Tanmateix, sovint emprèn batalla
quan la nomenclatura, eterna, falla.
Recorda, amic meu, que el poeta sempre viu
entre l'abisme i la flama.
Petit poema compost per mi i na Carmina. Objectiu: donar vida a l'art i fer soportables les hores de filosofia!
No hay comentarios:
Publicar un comentario