La noia dels peixos

Dos peixets de colors, un de taronja, l’altre groc. Neden, neden, remenen el fons d’aquell castell de cristall del que no poden escapar. I penso, i penso jo: i si poguessin volar els meus peixets de colors? Amunt, amunt, ben lluny.  Batre les aletes i voleiar per sobre tots aquells caparrons de persones ínfimes, ínfimes i efímeres, mentre que la grandiositat dels meus peixets volant seria eterna. I anirien a la Índia, a Malawi, a l’illa de Nauru i la de Wrangel, i als camps de Lousiana, veurien la neu que gela els cims dels Andes i travessarien les boires d’Escòcia!
I un dia tornarien, quan jo ja fos gran, i em donarien les gràcies per haver-los deixat marxar.

Il·lustració: Adrià Giménez ( http://adria-gb.blogspot.com.es/ )

(Regal per a un germà genial, 2013)

El vell

Qui va ser aquell home, ara tèrbol, clafit de pensaments feixucs i boirosos? Qui va ser aquell senyor? Ara clos, ara sol… Envoltat d’un no res que l’ofega, empaitat per un neguit que no existeix. Què van veure els seus ulls, reclosos ara en un miratge de la realitat emmarcat per la fusta obscura d’una finestra? Les seves mans, marcades per talls, arrugues, pel temps, adés varen ser fortes, fermes, rígides; suara no aguanten el pes d’un got de conyac que l’ajudi a allunyar-se del món.
Qui va ser aquell home? Ni ell se’n recorda.

Ilustració: Adrià Giménez ( http://adria-gb.blogspot.com.es/ )
 

         (Regal per a un germà genial, 2013)

Al tren

Al tren Cada matí abans de ser persona els peus m’adrecen dins un vagó i allà cerco algun lloc on seure i descansar l’hora sencera que resta de trajecte, un lloc estratègicament col•locat per tal que no s’hi assegui ningú al voltant, que la finestra no tingués esquerdes, el seient fos ferm, el terra net i miraculosament sense patró. I allà procuro oblidar l’existència d’altres animetes enclaustrades al vagó sense saber perquè hi són ni voler-ho pas saber; m’esforço en ignorar que dins aquella caixa amb rodes no sóc ningú, car la resta fan com jo i no gosen mirar als ulls. Al tren ningú existeix, som tots un somni imaginant com viure.

Il·lustracions: Adrià Giménez (http://adria-gb.blogspot.com.es/)

   (Regal per a un germà genial, 2013)

Menuda

Jo em voldria fer petita,
xica, menuda...
Petita.
Jo voldria que mes mans
fóssim com llavors
i el cap un cigronet.
No més alta que un dit teu.

I la Clara, transformada,
correria buscant entre arrels terroses,
i enfonsant-se sota el sòl del bosc
trobaria el seu cos gèlid,
l'imaginaria càlid
i aprofitaria la seva nova mida
per amagar-se entre el pèl rogenc,
i allà dormiria
fins despertar-se d'aquell somni.

Jo em voldria fer petita
per abraçar-lo un cop més
enfonsant-me en el seu cos
i besar-lo. Només besar-lo.

                       Clara Liró (6.11.2012)

Poema IX

Avui reia,
avui passejava,
avui pensava,
i a vegades callava.
Avui feia
un somni amb les mans.
Avui deformava
pètals d'infants.
Avui he nascut,
avui he mort.
Potser demà
renaixerà
el que avui s'allunya
i morirà
tot allò nou
a les vinoses del meu cap.

                      Clara Liró (30.10.2012)

Estimar-me...

Algun dia demostraré

que no és difícil estimar-me.

                                                      Clara Liró (29.10.2012)

El meu ocell

El meu ocell es un canari
que sempra mira el calandari.

Tindra una novia
que blances ales te,
            o tambe,
que capes blances te.

I el meu ocell li cantara
una canso per enamorar

                  Clara Liró (1999).

-Primer poema que recorda haver fet la meva ment. L'ortografia també es fidel al document real.-