Al tren

Al tren Cada matí abans de ser persona els peus m’adrecen dins un vagó i allà cerco algun lloc on seure i descansar l’hora sencera que resta de trajecte, un lloc estratègicament col•locat per tal que no s’hi assegui ningú al voltant, que la finestra no tingués esquerdes, el seient fos ferm, el terra net i miraculosament sense patró. I allà procuro oblidar l’existència d’altres animetes enclaustrades al vagó sense saber perquè hi són ni voler-ho pas saber; m’esforço en ignorar que dins aquella caixa amb rodes no sóc ningú, car la resta fan com jo i no gosen mirar als ulls. Al tren ningú existeix, som tots un somni imaginant com viure.

Il·lustracions: Adrià Giménez (http://adria-gb.blogspot.com.es/)

   (Regal per a un germà genial, 2013)

Menuda

Jo em voldria fer petita,
xica, menuda...
Petita.
Jo voldria que mes mans
fóssim com llavors
i el cap un cigronet.
No més alta que un dit teu.

I la Clara, transformada,
correria buscant entre arrels terroses,
i enfonsant-se sota el sòl del bosc
trobaria el seu cos gèlid,
l'imaginaria càlid
i aprofitaria la seva nova mida
per amagar-se entre el pèl rogenc,
i allà dormiria
fins despertar-se d'aquell somni.

Jo em voldria fer petita
per abraçar-lo un cop més
enfonsant-me en el seu cos
i besar-lo. Només besar-lo.

                       Clara Liró (6.11.2012)

Poema IX

Avui reia,
avui passejava,
avui pensava,
i a vegades callava.
Avui feia
un somni amb les mans.
Avui deformava
pètals d'infants.
Avui he nascut,
avui he mort.
Potser demà
renaixerà
el que avui s'allunya
i morirà
tot allò nou
a les vinoses del meu cap.

                      Clara Liró (30.10.2012)

Estimar-me...

Algun dia demostraré

que no és difícil estimar-me.

                                                      Clara Liró (29.10.2012)

El meu ocell

El meu ocell es un canari
que sempra mira el calandari.

Tindra una novia
que blances ales te,
            o tambe,
que capes blances te.

I el meu ocell li cantara
una canso per enamorar

                  Clara Liró (1999).

-Primer poema que recorda haver fet la meva ment. L'ortografia també es fidel al document real.-

Tal dia nasqué la bellesa

Xiula el vent,
fuig el fred
i la llum s'expressa.
Oh, màgica llum,
màgica perquè
sent sempre la mateixa
recorda mil moments:
daurada com una joia de l'àvia,
tan taronja com de l'Índia el cel,
envoltant d'atzur els núvols,
verda travessant els arbres,
roja com el coure d'espases gregues,
d'un lliri en roba el rosat,
i, a vegades, tan blanc com escuma de mar.

Tal dia nasqué la bellesa

i, potser, tal altre finirà.
Enamora't d'ella,
fes-li l'amor,
i a l'expirar
plora per ella,
per haver-la estimat,
i no ignorat.

                                          Clara Liró (16.10.2012)

Poema VIII

Ya no sé si soy
una ortiga en un rosal
o una rosa en un trigal,
sólo sé que estoy
donde no debería estar.

No sé si soy
una nube en el cielo azul
o puntito de luz en la oscuridad,
el grillo que te desvela en la noche
o el pájaro que te duerme con su cantar,
la risa que te hace temblar
o la sonrisa que tranquiliza tu pesar.

Pero me da igual,
puedo andar sin mirar,
mi mundo así está bien
aún que en el vuestro no lo esté.

                       Clara Liró (2008).