Potser, si busques...

A vegades estem tan cansats
que nostre magí defall en el foscam
i s'ensorra a si mateix
sepultat per mil malsons.
A vegades, farts de tot,
reneguem del món 
i, enrabiats per la ignorància,
escopim, bagolem, odiem.
A vegades,  amb timidesa dissimulada
per una màscara d'acritud,
no som capaços d'acceptar
que no tenim motius per continuar.

Però si els busques
sempre tindràs motius per viure,
hi haurà raons per riure,
hom que et farà somriure.
Si busques molt bé
descobriràs que amb la vida
arriben tots els patiments,
però que només vivint
pots omplir-te del bon goig.

Potser, i només potser,
el problema és que, a vegades,
estàs tan cansat
que no tens forces per buscar.

                                     Clara Liró

La vida d'un desig

Imaginar, somiar, esperar realitzar
un desig tèrbol dins la ment,
dins el cor, en els propis ulls.
Però un foc àlgid carbonitza lentament
cada sentiment oníric
emmagatzemat, millor dit, empresonat
dins l'espill fosc de la pròpia ànima.

Hom tendeix a creure
que són simpleses tot pensament,
i la flama mencionada
consumeix aquell anhel i tots els altres,
sense possibilitat de néixer
per la falsa convicció d'una impossible existència.

Mes l'existència d'aquest somni
ja té vida, ja és un fet.
Corre per la sang del creador 
i s'allibera en tota exhalació.

Un antull sens complir-se
ja transmet sensacions,
així es pot confirmar
el batec del seu cor,
puix tota reacció
prové d'una fidedigne causa
i no deixa marge d'opció
a qualsevol altra paraula.


                          Clara Liró

Per a na Gemma, el petit detall que fa gran la meva vida;

Tinc una amiga
que és com un bri d'herba
que creix entre les cendres d'un volcà
i dóna l'alegria necessària
al meu horitzó llunyà.

És la llar de la rosada
que ens visita, dolça, de matinada.
És la interminable cantarella
que fa florir totes les branques
i dóna fruits, dóna nèctar,
ambrosia tota a miques.

Tinc una amiga, un tresor,
un petit diamant en brut,
un ram d'espígols i clavells,
un estany d'aigua clara
que només a mi m'ensenya el fons.

Tinc una amiga, una vida,
i ella em té a mi.

A na Gemma.

                                             Clara Liró

Sovint emprèn batalla...

Com el nervi d'un pètal
 tendre de primavera
es manté fràgil
l'existència del poeta
resseguint de dalt a abaix
l'essència de la bellesa
sense prendre com a objectiu
trobar-ne la puresa.

Com la ferma remor d'un rierol
flueix sempre el sentiment.
aleshores, l'ànima i la ment
el bategen amb paraules paganes
i n'extreuen l'ambrosia
que embafa el cor i entela l'aire.
Tanmateix, sovint emprèn batalla
quan la nomenclatura, eterna, falla.

Recorda, amic meu, que el poeta sempre viu
entre l'abisme i la flama.

         Carmina & Clara...

Petit poema compost per mi i na Carmina. Objectiu: donar vida a l'art i fer soportables les hores de filosofia!

Poema VII

Érase en el campo
un amanecer temprano
lleno de destellos:
confundiose con dorado.

Cerca del estanque
un sapo malhablado,
un pájaro cantando
y cáñamo doblado.

Al otro lado del prado
huye el ciervo coronado
de la muerte que lo acecha
y el futuro que se aleja.

Resuena muerte en el aire,
exhala sangre el aliento,
vive frío el silencio
y cae de inercia en el suelo.

Érase en el cielo
el anochecer pausado
que ahoga entre sus manos
recuerdos olvidados.

             Clara Liró

Poema VI

Como una milana
extiende sus alas,
yo acecho el andén;
feroz destino, relinchan sus ruedas,
cabalga en raíles: siempre le esperan.

Y yo, inocente, indefenso,
me atrevo a adentrarme
y a aferrarme en tu interior,
alejándome, como pequeña milana,
huyendo, como agua entre tus dedos,
de un pasado ingrato,
de un futuro incierto.

Sus rostros me observan,
ausentes, lejanos,
habitantes de un sueño,
centinelas de deseos:
llenos de pasiones, sentimientos,
y sin embargo, tan vacíos,
tan ajenos a la vida.

Trece grados, dirección a Marte,
correspondencia con mil lugares;
la parada se acerca,
y todavía me planteo
si hay motivos para bajarme.

               Clara Liró

Al meu petit

Ja sabia que no hi eres... T'havia vist marxar, patir el comiat... Però l'endemà al matí, quan vaig anar a acaronar aquell caparró tan boig, el meu cor es va encongir al notar la teva pell freda i el teu cos rígid on tu, sense opció, l'havies abandonat.
I ara miro al meu voltant, i tu no hi ets... I la meva mirada fuig cercant algun racó on tu mai hi hagis estat per no ofegar-me en records que em fassin plorar.
Em fan mal les costelles quan s'expandeixen al respirar i em tremolen les mans quan et vull abraçar... El meu pèl-roig se n'ha anat, i no m'ha donat temps ni d'escorcollar el meu cor i extreure'n l'essència dels seus petons i poder-los clavar a la meva pell per a no oblidar el seu tacte. Com hom pot comprendre l'absència extremadament sobtada d'allò que et feia somriure cada dia al despertar i arribar a la llar amb il·lusions ballant pel cap? Potser algú troba la força, jo l'he perduda tota...
No hi ha paraules de consol, tot plany s'esvaeix, el dol es torna intens... Acariciar el silenci, escoltar els batecs de somnis inexistents, i jo, a cada instant més petita davant la immensitat de la teva inexistència, decaic esmicolant-se el meu pensament i la meva raó.
Com acomiadar-me d'algú que mai permetré allunyar-se de mi... Com fer-ho per continuar vivint amb el que era normalitat... Potser la vida no s'acaba aquí, però sí la que em feia ser qui era, ans ja no hi ets, i sense tu no hi ha flor que tingui olor ni pètal amb color.
Al meu petit.