La puça,
menuda, xica, esquifida.
La puça,
baldufa.
La puça jeu,
la puça escolta,
la puça dubte d'on es troba.
La puça no sap
si està en un punt tan alt
que només li queda
baixar rodolant.
Però la puça, potser,
enclotada en un cau
no pot fugir saltant.
La puça,
mínima, petita.
La puça,
s'angoixa.
La puça no sap
si s'adorm o es desperta.
La puça no sap
si segueix el vent correcte.
La puça,
raquítica.
Clara Liró (18.08.2013)
En la veu d'aquest far, del meu Far, hi trobareu aquelles paraules que algun dia em van guiar les mans i per alguna raó que encara desconec, em vaig deixar envair i conquerir per la seva bellesa...
domingo, 18 de agosto de 2013
domingo, 14 de julio de 2013
Pel fet de viure
T'ofega,
t'estira,
t'empenta;
naufragues,
plores,
crides.
T'assassina la mort
pel fet de viure.
Clara Liró (18.10.2012)
t'estira,
t'empenta;
naufragues,
plores,
crides.
T'assassina la mort
pel fet de viure.
Clara Liró (18.10.2012)
martes, 7 de mayo de 2013
Només en la vida
Perquè només en la vida
resten l'odi i l'amor;
s'alimenta la por,
les rialles i el valor;
creixen els principis,
la moral i la raó;
tontegen delictes i passions.
Només en la vida
s'amaguen les mirades,
tant tendres com furioses.
I per aquestes mirades,
per les guspires daurades
que envolten els meus dits
només al contemplar-les,
per això
ballen les meves mans
i la meva ment
per dedicar-te
unes paraules.
A un amic i suport,
Roger.
Clara Liró (7.5.2013)
lunes, 6 de mayo de 2013
L'edifici dels llibres
Aquí estic,
envoltada de llibres
i fustes treballades.
Tot el que hi ha
dins els teus encanteris
és glòria, és bellesa,
són records d'unes mans
que van somiar
una màgia que podien crear.
Olor a vernís
i soroll a gent callada.
La remor d'un llapis
fent-li l'amor
a un paper que ningú veu.
Els lloms dels llibres
m'observen,
i no sé si em demanen
que desfili i m'entretingui
entre els seus ronyosos fulls,
o me'n volen allunyar
per tacar en el silenci els secrets.
A vegades, -poques-,
penso que no em diuen res.
Clara Liró (6.5.2013)
jueves, 25 de abril de 2013
Poema XI (cor accelerat i cremat)
Xucla l'arena l'aigua de mar
com xucla el meu cap, esbravat,
tot el que el meu cor vol expulsar.
Amb la boca closa
i els ulls emmurallats,
Empresono aquí dins
les flames del desconeixement.
Desconec, vocatives ganes de plorar,
com ordenar pensaments i sentiments;
ignoro què és real dins el meu cos
i què són jocs i rialles per a la meva ment,
borratxa de la manca d'oxigen.
Tot crema, flameja, enverina.
Tot és fosc i pols.
Però tot i així,
hi ha un rajolí de llum
que desfila per algun lloc
dins tot aquest terrabastall.
I tot i ser evident
que m'aferro a l'esperança,
la negror m'ofega.
Clara Liró 25.4.2013
miércoles, 27 de marzo de 2013
Explotar
Una explosió.
Hi ha vegades en que tot s'acumula, les coses bones i les dolentes. Les guardes dins teu, dins el pit, i es van fent grans, i li roben el lloc als pulmons.
I barreges tot allò bo, tot allò dolent, i no saps diferenciar entre una cosa i l'altra.
I creix, i continua creixent.
I tu et fas petit.
I notes que al obrir la boca per inspirar l'aire que et dóna la vida, tot aquest barull de sentiments, d'emocions, s'ha fet tan gran que no hi cap dins teu, i lluita per sortir, de tal manera que no deixa entrar l'aire nou.
I saps, saps que explotarà. I necessites que exploti, així que creus que ha de ser així.
Necessites que tot aquest cúmul de desitjos, frustracions, somnis, riures, penciments, tot, exploti en un gran plor. Un plor que et cremi la veu. Un plor que ningú escolti però se senti arreu del món. Un plor que ajudi a escapar tot el que guardes dins teu, tot el que guardes sense voler guardar.
Però per molt que ho necessitis, no t'atreveixes.
I esperes l'explosió.
I intentes encendre la metxa que ho cremi tot de cop.
I et descobreixes a tu mateix amb un got a la mà apagant la peita espurna.
Així que només et queda esperar a que un dia exploti tot, però tot sol.
Clara Liró
martes, 5 de marzo de 2013
La floreta
Hi havia una
floreta, petita, molt petita, i ningú mai la veia. Però tenia un
somni, gran, molt gran: volia tocar una estrella. Tan petita era que
quan parlava les altres flors no la sentien, i quan cridava, semblava
una formiga fregant-se les antenes. Sola, envoltada sempre d’herbotes
i escarabats, alçava la vista al cel, però el que per a nosaltres
és infinit i profund, per a ella era una taqueta blava en el seu
sostre de fulles. El dia era avorrit, només de tant en tant una
marieta passava a prop seu i li feia pessigolles, però la nit
l’enamorava: en aquella taca sobre seu hi viva una estrella. Només
una podia veure la floreta. Un puntet que brillava, i brillava només
per a ella. La floreta volia créixer més amunt, més enllà que
les altres germanes seves, mirar l’estrella i somriure, somriure
perquè veiés que ella l’havia vetllat tot aquest temps, i que
l’estimava.
Però l’estrelleta ho sabia, sabia que la mirava i l’observava, i l’estrelleta l’estimava. Però era petita, molt petita, i la seva veu mai arribaria a la floreta.
Però l’estrelleta ho sabia, sabia que la mirava i l’observava, i l’estrelleta l’estimava. Però era petita, molt petita, i la seva veu mai arribaria a la floreta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)