Si el món fos teu i meu..

Somiem per un moment
com seria el món
si fos sols teu i meu...
Tots els petits llocs
als quals aniríem
agafant-nos de les mans...
Remaríem entre arbres
plens de follets,
gnoms i fades.
Volaríem sota roques
centenàries, mil·lenàries,
gèlides i càlides.
Escoltaríem riure el cabusset,
el mufló grimpar
i el talp cavar.
Admiraríem els salts del verderol,
la dansa de les llúdrigues al nadar
i el goig d'un cavall trotar.
Sentiríem sota els nostres peus -nus-
el cruixir de l'herba tendra.
Viuríem envoltats
de remors i flaires,
i a la nostra taula
només brillarien
les fruites més sucoses
i la més pura de les mels.
viatjaríem a lloms de balenes,
dormiríem amb coixins de flors
i espiaríem a qualsevol que fes l'amor.
Passaríem les nits en vetlla
i cantaríem sota el sol.
Seríem com l'aigua:
eterna, ràpida i serena.


                                            Clara Liró (22.10.2013)

La puça

La puça,
menuda, xica, esquifida.
La puça,
baldufa.

La puça jeu,
la puça escolta,
la puça dubte d'on es troba.
La puça no sap
si està en un punt tan alt
que només li queda
baixar rodolant.
Però la puça, potser,
enclotada en un cau
no pot fugir saltant.

La puça,
mínima, petita.
La puça,
s'angoixa.
La puça no sap
si s'adorm o es desperta.
La puça no sap
si segueix el vent correcte.
La puça,
raquítica.


                                                              Clara Liró (18.08.2013)

Pel fet de viure

T'ofega,
t'estira,
t'empenta;
naufragues,
plores,
crides.
T'assassina la mort
pel fet de viure.


                              Clara Liró (18.10.2012)

Només en la vida

Perquè només en la vida
resten l'odi i l'amor;
s'alimenta la por,
les rialles i el valor;
creixen els principis,
la moral i la raó;
tontegen delictes i passions.

Només en la vida
s'amaguen les mirades,
tant tendres com furioses.
I per aquestes mirades,
per les guspires daurades
que envolten els meus dits
només al contemplar-les,
per això
ballen les meves mans
i la meva ment
per dedicar-te
unes paraules.

                                                                  A un amic i suport,
                                                                                                Roger.


                                                                           Clara Liró (7.5.2013)

L'edifici dels llibres

Aquí estic,
envoltada de llibres
i fustes treballades.
Tot el que hi ha
dins els teus encanteris
és glòria, és bellesa,
són records d'unes mans
que van somiar
una màgia que podien crear.
Olor a vernís
i soroll a gent callada.
La remor d'un llapis
fent-li l'amor
a un paper que ningú veu.
Els lloms dels llibres
m'observen,
i no sé si em demanen
que desfili i m'entretingui
entre els seus ronyosos fulls,
o me'n volen allunyar
per tacar en el silenci els secrets.
A vegades, -poques-,
penso que no em diuen res.
                   

                                             Clara Liró (6.5.2013)

Poema XI (cor accelerat i cremat)

Xucla l'arena l'aigua de mar
com xucla el meu cap, esbravat,
tot el que el meu cor vol expulsar.

Amb la boca closa
i els ulls emmurallats,
Empresono aquí dins
les flames del desconeixement.
Desconec, vocatives ganes de plorar,
com ordenar pensaments i sentiments;
ignoro què és real dins el meu cos
i què són jocs i rialles per a la meva ment,
borratxa de la manca d'oxigen.

Tot crema, flameja, enverina.
Tot és fosc i pols.
Però tot i així,
hi ha un rajolí de llum
que desfila per algun lloc
dins tot aquest terrabastall.


I tot i ser evident
que m'aferro a l'esperança,
la negror m'ofega.

     Clara Liró   25.4.2013

Explotar

Una explosió.
Hi ha vegades en que tot s'acumula, les coses bones i les dolentes. Les guardes dins teu, dins el pit, i es van fent grans, i li roben el lloc als pulmons.
I barreges tot allò bo, tot allò dolent, i no saps diferenciar entre una cosa i l'altra.
I creix, i continua creixent.
I tu et fas petit.
I notes que al obrir la boca per inspirar l'aire que et dóna la vida, tot aquest barull de sentiments, d'emocions, s'ha fet tan gran que no hi cap dins teu, i lluita per sortir, de tal manera que no deixa entrar l'aire nou.
I saps, saps que explotarà. I necessites que exploti, així que creus que ha de ser així.
Necessites que tot aquest cúmul de desitjos, frustracions, somnis, riures, penciments, tot, exploti en un gran plor. Un plor que et cremi la veu. Un plor que ningú escolti però se senti arreu del món. Un plor que ajudi a escapar tot el que guardes dins teu, tot el que guardes sense voler guardar.
Però per molt que ho necessitis, no t'atreveixes.
I esperes l'explosió.
I intentes encendre la metxa que ho cremi tot de cop.
I et descobreixes a tu mateix amb un got a la mà apagant la peita espurna.
Així que només et queda esperar a que un dia exploti tot, però tot sol.

                                                                                                                             Clara Liró