Poema VIII

Ya no sé si soy
una ortiga en un rosal
o una rosa en un trigal,
sólo sé que estoy
donde no debería estar.

No sé si soy
una nube en el cielo azul
o puntito de luz en la oscuridad,
el grillo que te desvela en la noche
o el pájaro que te duerme con su cantar,
la risa que te hace temblar
o la sonrisa que tranquiliza tu pesar.

Pero me da igual,
puedo andar sin mirar,
mi mundo así está bien
aún que en el vuestro no lo esté.

                       Clara Liró (2008).

L'Aneguet

Un aneguet groc,
sapastre, infant.
Una mare grossa,
bruna, noble.
Tot de germans,
grocs, iguals.

Hi una una fita:
crec que es diu felicitat
-potser tranquil·litat-.

Hi ha marcat un camí
però molts altres a escollir:
seguir la mare
a l'estany;
seguir un germà,
qui sap;
cercar drecera
saltant matolls;
i, fins i tot,
parar,
mirar el voltant.

                          Clara Liró (4.10.2012)

Feblesa

Feblesa, inseguretat.
Por.
Por de no haver-la
cuida't bé.
Por de no haver estat
al seu costat.
por d'haver-la
deixat sola,
i no poder-ho arreglar.

Tranquil·litat, saber
que m'havia estimat:
no serveix per a res,
car, què va pensar
els seus últims instants?

                            A una petita que em va deixar el cor destrossat quan va marxar.

                      Clara Liró  (4.10.2012)

Dos-cents noranta-tres

Dos-cents noranta-tres dies sense tu.
Dies estranys, dies insípids.
Dies que em pregunto
on ens vam equivocar.

Gairebé tres-cents jorns
de només recordar:
moments, carícies, petons.
Només em queda recordar.

Mesos d'imaginar on ets,
com et sents,
com et sentiries si estessis amb mi.
Només em queda imaginar.

Fa dos-cents noranta-tres dies
vas marxar entre les meves mans,
i el teu últim alè
es va barrejar amb l'aire que jo respirà.

                            Al petit.

                                       Clara Liró (9.10.2012)

Potser, si busques...

A vegades estem tan cansats
que nostre magí defall en el foscam
i s'ensorra a si mateix
sepultat per mil malsons.
A vegades, farts de tot,
reneguem del món 
i, enrabiats per la ignorància,
escopim, bagolem, odiem.
A vegades,  amb timidesa dissimulada
per una màscara d'acritud,
no som capaços d'acceptar
que no tenim motius per continuar.

Però si els busques
sempre tindràs motius per viure,
hi haurà raons per riure,
hom que et farà somriure.
Si busques molt bé
descobriràs que amb la vida
arriben tots els patiments,
però que només vivint
pots omplir-te del bon goig.

Potser, i només potser,
el problema és que, a vegades,
estàs tan cansat
que no tens forces per buscar.

                                     Clara Liró

La vida d'un desig

Imaginar, somiar, esperar realitzar
un desig tèrbol dins la ment,
dins el cor, en els propis ulls.
Però un foc àlgid carbonitza lentament
cada sentiment oníric
emmagatzemat, millor dit, empresonat
dins l'espill fosc de la pròpia ànima.

Hom tendeix a creure
que són simpleses tot pensament,
i la flama mencionada
consumeix aquell anhel i tots els altres,
sense possibilitat de néixer
per la falsa convicció d'una impossible existència.

Mes l'existència d'aquest somni
ja té vida, ja és un fet.
Corre per la sang del creador 
i s'allibera en tota exhalació.

Un antull sens complir-se
ja transmet sensacions,
així es pot confirmar
el batec del seu cor,
puix tota reacció
prové d'una fidedigne causa
i no deixa marge d'opció
a qualsevol altra paraula.


                          Clara Liró

Per a na Gemma, el petit detall que fa gran la meva vida;

Tinc una amiga
que és com un bri d'herba
que creix entre les cendres d'un volcà
i dóna l'alegria necessària
al meu horitzó llunyà.

És la llar de la rosada
que ens visita, dolça, de matinada.
És la interminable cantarella
que fa florir totes les branques
i dóna fruits, dóna nèctar,
ambrosia tota a miques.

Tinc una amiga, un tresor,
un petit diamant en brut,
un ram d'espígols i clavells,
un estany d'aigua clara
que només a mi m'ensenya el fons.

Tinc una amiga, una vida,
i ella em té a mi.

A na Gemma.

                                             Clara Liró