Fa molt temps que ets lluny, que vas marxar a descobrir una nova vida, tant temps que ja ni recordo la data. Però tot i així jo encara recordo com n'eres d'alt, i l'orgull que em va omplir el dia que vaig créixer tant, però tant, que et vaig arribar a l'alçada del melic... Com somreies davant la meva felicitat!
Però saps per les cartes que t'he enviat tot aquest temps que aquella felicitat es va esvair... No va existir durant molt de temps... Ja des d'abans que marxessis em costava trobar motius per somriure.
Feia dies que no em decidia agafar un bolígraf i dedicar-te unes paraules, però es que ara tinc un bon motiu... El goig m'omple!
Surto de casa amb la intenció d'arribar a qualsevol lloc, de deixar-me perdre pel món que m'envolta i enlluernar-me per l'esplendor d'una nova albada. Surto de casa amb el desig al cor de poder veure néixer un nou dia, de poder sentir la brisa fresca que es cola entre els arbres i em xiuxiueja a cau d'orella la remor de l'essència de la vida.
Hi ha vegades que tanco els ulls gaudint de la senzillesa d'un sentiment tan pur com és el de notar en el més profund del teu ésser que realment existeixes, simplement que existeixes i respires amb tanta naturalitat com una mare estima al fill. I és que a vegades ens oblidem de que existim i respirem! Potser això és el que em va passar a mi... Però la veritat, ja gairebé no en recordo la sensació.
I al final del dia, somric. Somric davant una amistat que em va estrènyer la mà amb una calidesa i confiança que no sabia que existien, una amistat com la teva; somric a una mare, una àvia i a un germà que m'estimen més del que jo mai podré descobrir. Jec al llit i deixant els llençols a un costat, miro el sostre esperant que em visiti la son recordant a cada instant que val la pena gaudir... Gaudir de nits estelades; d'aquella joguina amagada dins d'una capsa que ningú coneix i que cada vegada que l'obres s'encenen els teus ulls joiosos; del record dels llavis de l'àvia besant-te la galta abans d'entrar a escola; de les ximpleries que t'aguantava i t'aguanta la mare; d'una cirera roja, de la tebior de dins del llit i de les olors d'un prat humit; d'escoltar una tempesta acostant-se de bon matí mentre tu, amb el cafè entre les mans, et treus la son amb un badall...
La setmana passada vam anar d'excursió tota la colla, allà a l'Agulla, i vam arribar a la font. Vam dinar tots junts, cadascú va portar alguna cosa (la mare va fer flors de carbassó arrebossades.. com les trobava a faltar! I la mare de la Sònia crema de meló! Quin dinar tan deliciós...). Després vam jeure prop d'aquell rierol que flueix de la font, aquell rierol que si el mires sol és tan ensopit... Però, i quan el contemples dins del seu context? Envoltat de floretes grogues i liles, obrint-se lloc entre esbarzers endimoniats, és tant purificador! El recordes? Doncs bé, allà estirats, paint el dinar, vam fer el que moltes vegades fa un grup de joves innocents i avorrits: observàvem els núvols, buscant formes, buscant maneres d'evadir-nos del món. I allà vaig veure una diferència entre mi i els meus amics... On jo veia un majestuós fènix ells només veien un trist ocellot qualsevol; on jo veia un drac d'ales roges, ells un gos maldestre badallant; on els meus ulls contemplaven un gran brau segrestant la bella Europa, els seus amb prou feines divisaven la silueta d'un conill de granja; fins i tot on jo veia un bolet, ells només podien arribar a imaginar que eren uns núvols mal col·locats pel vent. Va ser una sensació estranya, no sabia què pensar en un primer moment. Però en baixar de l'Agulla, vaig mirar detingudament les seves cares, els seus somriures, vaig escoltar el ressò dels seus riures. Va ser una sensació estranya saber de cop i volta que se m'ha donat l'oportunitat de gaudir de coses que altres no saben ni que existeixen... Quina gran sort! Quina sort viure, viure envoltada d'aquesta lluentor que em mostra la vida tal com és: un conjunt d'emocions, respiracions i dies, que si els deixes fluir amb tranquil·litat encaixen per si sols.
Sóc feliç, Miquel, sóc feliç. Sóc feliç fins al punt que alguns vespres m'ensopeixo només de pensar en la possibilitat que aquesta satisfacció amb mi i el que m'envolta sigui passatgera, invisible d'aquí a un temps, un record borrós d'aquí uns anys. Sóc tan feliç que la por m'envaeix cada vegada que aquests vespres es fan eterns fins al punt de no dormir fins l'albada... Però la llum de l'alba sempre em fa tornar en si, escampar les ombres al meu cap i m’oblido de les males idees per un temps.
Tant de bo alguna vegada et sentis com jo ara mateix, tant de bo alguna vegada ja t'hi hagis sentit.
I gràcies. Gràcies per tot, per llegir les meves cartes, per contestar-les, per fer-me saber que sempre hi ha algú disposat a intentar entendre el
que passa per aquest cap tronat, per intentar consolar-me i animar-me. Gràcies per ser part de la meva vida i no voler deixar de ser-ho.
T'estimo molt, Miquel.
Ens veiem d'aquí a uns anys, com sempre!
Clara Liró
No hay comentarios:
Publicar un comentario